Des de l’època de la pintura rupestre, la passió per crear i difondre imatges ha arribat al paroxisme actual, amb gent que mor per fer-se una selfie.
El llenguatge visual és molt més antic que l’escrit perquè la seva codificació és més senzilla. Un concepte expressat en paraules necessita, de vegades, diverses frases per a ser explicat i comprés. En canvi, “una imatge val més que mil paraules”: aquesta és la capacitat de condensació d’idees que posseeix qualsevol figuració gràfica. Això explica perquè triomfen els senyals (de trànsit) o els logotips (de marques). En apenes uns traços aporten molts missatges.
La clau radica en què l’ull és capaç de processar informació d’una manera més àgil que qualsevol altre sentit. Fotos i vídeos impacten ràpidament (no exigeixen consum de temps al destinatari), es comprenen de seguida i es recorden més temps. Durant les campanyes, els partits polítics s’esforcen a muntar atrezzos que projectin fotos de gent nombrosa, alegre (feliç) i activa. No importa el que dius, importa com et veuen.
Les TIC no han fet sinó acréixer el seu poder. Instagram n’és el màxim exponent, com abans ho va ser el cinema i la TV. Les imatges són ara reproduïdes milions de vegades, i això multiplica de forma exponencial el seu efecte. La seva successió va creant Relat (què és, si no, l’storytelling originàriament?). I avui que tots volem explicar (i imposar) la nostra història, quina millor eina pot sintetitzar, il·lustrar i escampar allò que volem transmetre?
Etiquetes: grafisme, imatge, llenguatge, relat
Recentment, vaig assistir a una jornada sobre Comunicació Ambiental organitzada per la Xarxa per a la Conservació de la Natura. Va resultar una trobada molt interessant i, tot i estar centrada en la comunicació estratègica per a entitats ambientals, penso que vaig poder extreure alguns coneixements (que tot seguit compartiré) que són aplicables a molts altres àmbits.
– Vull sortir a La Vanguardia, com ho he de fer?
En els darrers anys, aquests ajuntaments han tendit a la professionalització, tant del seu equip de govern (molts alcaldes i regidors cobren un sou) com de la seva plantilla de treballadors, fins al punt que a molts pobles són la primera “empresa” en nombre de contractats.
sa majoria de la gent és incapaç de respondre aquesta senzilla pregunta: “Quin rellotge funciona millor: un que s’endarrereix 1 minut cada dia, o un que està aturat?”. Tothom et mira amb aires de superioritat displicent i, despectivament, acaba contestant que el primer, perquè un rellotge espatllat “senzillament no funciona!”.
Coneixedors de la potència de l’storytelling, la companyia automovilística SEAT ha creat un departament –tot un departament– dedicat en exclusiva a recollir, crear i difondre històries al voltant dels valors de la marca: la SEAT Content Factory. Ricard Alonso, el responsable d’aquesta iniciativa, ho explicava recentment amb un exemple: “SEAT incorpora noves funcionalitats per fer més segura la conducció” vs. “Gràcies per fer que pugui seguir sent la mare dels meus fills”. Comunicació estàndard (model nota de premsa amb ànima de publireportatge pagat) vs. la història real d’una dona que va salvar miraculosament la vida en un accident de trànsit… i a qui porten a Barcelona –família inclosa– perquè conegui en persona els enginyers que van idear la innovació en seguretat que incorporava el seu cotxe (marca SEAT, clar). 
Si WhatsApp enviés aquests arxius en el format original que s’han fet amb la càmera del mòbil, esgotaríem la tarifa de dades en poc temps, ja que l’aplicació comprimeix un 50% les imatges, a més de reduir-ne la resolució. En aquest últim punt, 
