Arxiu de l'autor: Joan Palau

Sobre Joan Palau

Periodista i emprenedor. Director general d’Op-team, Consultors de Comunicació. Constructor d’identitats corporatives i gestor de relacions amb Grups d’Interès | E-mail | Twitter | LinkedIn
Cercant l'eina | 13/11/2019

La vida per una imatge

ImatgeDes de l’època de la pintura rupestre, la passió per crear i difondre imatges ha arribat al paroxisme actual, amb gent que mor per fer-se una selfie.

El llenguatge visual és molt més antic que l’escrit perquè la seva codificació és més senzilla. Un concepte expressat en paraules necessita, de vegades, diverses frases per a ser explicat i comprés. En canvi, “una imatge val més que mil paraules”: aquesta és la capacitat de condensació d’idees que posseeix qualsevol figuració gràfica. Això explica perquè triomfen els senyals (de trànsit) o els logotips (de marques). En apenes uns traços aporten molts missatges.

La clau radica en què l’ull és capaç de processar informació d’una manera més àgil que qualsevol altre sentit. Fotos i vídeos impacten ràpidament (no exigeixen consum de temps al destinatari), es comprenen de seguida i es recorden més temps. Durant les campanyes, els partits polítics s’esforcen a muntar atrezzos que projectin fotos de gent nombrosa, alegre (feliç) i activa. No importa el que dius, importa com et veuen.

Les TIC no han fet sinó acréixer el seu poder. Instagram n’és el màxim exponent, com abans ho va ser el cinema i la TV. Les imatges són ara reproduïdes milions de vegades, i això multiplica de forma exponencial el seu efecte. La seva successió va creant Relat (què és, si no, l’storytelling originàriament?). I avui que tots volem explicar (i imposar) la nostra història, quina millor eina pot sintetitzar, il·lustrar i escampar allò que volem transmetre?

  
Feed
Digues la teva!    Autor
Creant comunitat | 07/10/2019

La comunicació municipal

Els ajuntaments són l’administració pública més propera al ciutadà, i la que acostuma a prestar-li els serveis més immediats: assistència social, seguretat, neteja, urbanisme… En el cas dels municipis petits són, a més, un factor de cohesió i de convivència, el pal de paller on els veïns s’arremolinen per desenvolupar activitats lúdiques i culturals, però també econòmiques o mediambientals.007-transparency En els darrers anys, aquests ajuntaments han tendit a la professionalització, tant del seu equip de govern (molts alcaldes i regidors cobren un sou) com de la seva plantilla de treballadors, fins al punt que a molts pobles són la primera “empresa” en nombre de contractats.

Darrerament es constata també una capacitació competencial de la seva funció comunicativa, com ho acrediten les diferents licitacions públiques de les darreres setmanes: Seva, Begues Riells i Viabrea (tots ells pobles de menys de 8.000 habitants) han llançat concursos en cerca de proveïdors especialitzats.

Per què han de comunicar aquests ajuntaments tan petits si, al capdavall, tota la gent es coneix entre ella i el contacte entre els veïns i les autoritats municipals és constant? Semblaria que amb el boca-orella n’hi hauria d’haver prou per difondre novetats i anuncis, actuacions i convocatòries sorgides des del consistori.

Però això no és comunicar. És, només, informar. Comunicar exigeix una intencionalitat, uns objectius. En l’àmbit municipal, una primera llista d’utilitats de la Comunicació inclouria:

  • Donar valor i visibilitzar l’obra de govern
  • Cohesionar i enfortir la identitat local, generant sentiment de pertinença
  • Mobilitzar els ciutadans a la participació
  • Induir activitat econòmica, atraient empreses, inversors o visitants
  • Complir amb el mandat de transparència de tota institució pública
  • Informar sobre el funcionament i horaris dels serveis municipals
  • Promoure activitats socials, lúdiques, esportives, culturals, mediambientals…

La pregunta crucial per als ajuntaments, però, és com s’ha de fer, tot això. Sota quins criteris s’ha de gestionar la comunicació? Amb quina estructura i a través de quins canals? (…)

  
Feed
Digues la teva!    Autor
Problemes de comunicació | 18/07/2019

Compte amb les paradoxes!

La immenalice in wonderlandsa majoria de la gent és incapaç de respondre aquesta senzilla pregunta: “Quin rellotge funciona millor: un que s’endarrereix 1 minut cada dia, o un que està aturat?”. Tothom et mira amb aires de superioritat displicent i, despectivament, acaba contestant que el primer, perquè un rellotge espatllat “senzillament no funciona!”.

Però això és fals, com bé s’encarregà de demostrar Charles Lutwidge Dodgson, professor de Matemàtiques a la Universidad d’Oxford, que ha passat a la història com un escriptor genial amb el pseudònim de Lewis Carroll i les seves meravelloses històries amb Alícia de protagonista. Carroll ho va deixar impecablement sentenciat: un rellotge que s’endarrereix 1 minut cada dia triga 2 anys a marcar l’hora exacta, mentre que un rellotge aturat ho fa exactament 2 cops cada dia.

Els prejudicis figuren entre els errors més comuns a tota estratègia de Comunicació. Massa gent -els clients, mal m’estigui dir-ho, els primers- fa apriorismes i afirma veritats que no ho són, sinó que només expressen paradoxes, com la del rellotge aturat. D’exemples n’hi ha a cabassos: considerar que divulgar un problema en un mitjà de comunicació ajuda a l’entitat perquè li confereix un valor de transparència (és mentida si aquesta aparició només serveix per posicionar un debat públic contrari als seus interessos que abans no existia); extreure conclusions sobre variables que no es correlacionen (és fals que un producte es vengui millor quan plou a Londres, encara que això hagi pogut passar casualment alguna vegada); o entestar-se a donar imatge de modernitat en un acte social sense cuidar la selecció del recinte, el seu equipament tecnològic o el dress code dels intervinents (és possible imaginar-se Steve Jobs presentant un iPhone amb un vestit de quadres de Gal·les?). (…)

  
Feed
Digues la teva!    Autor
Problemes de comunicació | 03/06/2019

Com es forma una opinió?

OpinionDes del vot en unes eleccions fins a la compra d’un producte, els emissors de missatges busquen seduir / convèncer les audiències per a què triïn la seva opció. La comunicació, al capdavall, consisteix en això: influenciar, moure algú a l’acció en un determinat sentit. Però, què fa que una persona accepti o rebutgi l’impacte d’un emissor?

Els condicionants a l’hora de preveure què passarà es poden dividir en quatre blocs:

  1. Relatius al destinatari: la seva cultura, ideologia, expectatives, creences, situació econòmica i social, edat, personalitat… tots aquests factors determinaran el grau de permeabilitat a un o altre missatge.
  2. Relatius a l’emissor: la disponibilitat de recursos, el seu posicionament (social o de mercat), la seva història, la proposició de valor implícita en el seu missatge són elements que ajudaran o perjudicaran la seva capacitat d’influència.
  3. Relatius al context: estar de moda ajuda moltíssim a triomfar (agafa fama, i posa’t a jeure, que es deia abans). Traslladat a la Comunicació, la tria adequada de llenguatge i de canals facilita la projecció d’idees.
  4. Els intangibles: aquí s’hi inclou aspectes com la identificació entre emissor i receptor, la seguretat que el primer traslladi al segon,  els vincles o compromisos entre ambdós… En fi, tot allò que generi emocions. Al capdavall, ningú no és més fidel ni més dòcil que aquell que creu (per això, històricament, els líders religiosos han tingut tanta influència).

(…)

  
Feed
Digues la teva!    Autor
Problemes de comunicació | 02/05/2019

Uns quants aforismes

  • Tota política de comunicació basada en el silenci és més Política que Comunicació.
  • No és allò què dius, és com ho dius.
  • Els estoics deien: “calla, o parla millor que el silenci”. Els assertius haurien de dir: “calla i escolta abans de parlar”.
  • Si un missatge no s’entén és que està mal elaborat o mal expressat. No hi ha mals entenedors, sinó mals explicadors.
  • No hi ha més gran convençut que aquell que ha estat seduït.
  • Si crides, és que no tens raó o que l’altre està molt lluny de tu. En cap dels dos casos estàs comunicant.
  • La transparència no és comunicar molt, sinó comunicar bé.
  • Per llarg que sigui un missatge, sempre l’has de poder resumir en un titular.
  • Informem de coses passades, comuniquem per crear un determinat futur.
  
Feed
Digues la teva!    Autor
Creant comunitat | 05/03/2019

Comunicació en sèrie

Postmodern Jukebox és un col·lectiu musical rotatori fundat per l’arreglista i pianista Scott Bradlee el 2011. PMJ és conegut per la reelaboració de la música moderna popular en diferents gèneres d’època, especialment formes de principis del segle XX com el swing i el jazz.  Cada setmana llança un nou vídeo a YouTube, sempre seguint una mateixa estètica visual (una càmera fixa frontal i un sol pla per a tot el vídeo, l’escenari sol ser una habitació normal i corrent, hi ha elements decoratius que es repeteixen, com una catifa). El resultat és que el grup ha acumulat més de mil milions de visualitzacions a YouTube i 3,6 milions de subscriptors.

PMJ és un exemple d’èxit de l’entreteniment en sèrie, una tècnica impulsada fa un segle pels grans mitjans de comunicació de masses (ràdio, TV, cinema) i que es basava en el model dels relats fulletonescos de la premsa europea decimonònica. Parteix de la idea simple de dissenyar un producte nou i diferent dels que existeixen i clonar-lo (amb lleugeres variacions individuals) indefinidament. El negoci és ja tan important que han sorgit plataformes com Netflix que l’han convertit en la seva activitat central.

Però aquest model de les sèries també ha esdevingut una estratègia de Comunicació Externa per a les organitzacions, i una eina potent per al posicionament i la notorietat de marca. Paradigmàtic és el cas del RACC, al que molta gent reconeix el lideratge per la informació que difon quotidianament sobre l’estat del trànsit. Per què és útil i eficaç la Comunicació en sèrie? (…)

  
Feed
Digues la teva!    Autor
Creant comunitat | 29/01/2019

Continguts web: veure o llegir?

herdLa dramàtica caiguda en la venda d’exemplars dels diaris -i, per tant, també en la quantitat de lectors- ha portat les empreses del sector a frec de la fallida. En només 10 anys han perdut a l’entorn del 70% de les vendes. Grups històrics de la premsa com Zeta o Prisa estan, a la pràctica, a mans d’entitats bancàries que, amb el seu finançament, han evitat el tancament de les companyies però, a canvi, les controlen completament (amb el que això suposa de pèrdua d’independència professional).

Per a fer front a la crisi, els diaris es van abocar a internet per a difondre els seus continguts. El problema és que, fins ara, no han trobat la manera de monetitzar aquest nou canal de venda. Tot i que acostumen a parlar d’audiències milionàries (sí, milions de persones es miren el diari per la web, dada contrastada científicament), els ingressos són molt reduïts. Molt escassos per la banda de les subscripcions, i igualment minsos pel que fa a la publicitat. Per què es dona, aquesta aparent contradicció? I el més important, ¿té solució? Doncs sembla que sí! (…)

  
Feed
Digues la teva!    Autor
Modelant la imatge | 21/11/2018

Integritat, reputació i vídeos

zen stonesCorren mals temps per a la corrupció. Bàsicament, perquè la tecnologia digital ha aportat una capacitat d’espiar i d’enregistrar de proporcions siderals: més de 5.000 milions de mòbils al planeta disposats a captar-ho i filmar-ho tot i, encara més, a ventilar-ho sense mesura ni control. Qui se’n pot escapar?  Potser no tot se sap, però sí que tot es pot saber…

Davant del poder que ha adquirit l’usuari, el client, el ciutadà, les corporacions malden per controlar missatges i projectar una imatge d’entitats responsables. “Reputació” és la paraula de moda, i més encara per a tots aquells que depenen de les decisions de públics molt nombrosos, com són les grans companyies, els partits polítics o institucions com ara la universitat o l’Església.

Resulta evident que la reputació és un atribut que es posiciona gràcies a la Comunicació.  Per exemple, elaborar i divulgar codis ètics o memòries de sostenibilitat genera credibilitat entre els Públics Objectiu, perquè transmet valors, compromisos i actuacions de responsabilitat social.

Ara bé, tot això no serveix de res si no existeix una veritable integritat entre les persones que formen part de l’organització. “Diem el que fem i fem el que diem” hauria de ser la primera de les obligacions que qualsevol corporació imposés a tots els seus membres. Perquè si no és així, tard o d’hora algú farà aparèixer un vídeo que posarà en evidència la falta comesa, la transgressió d’aquell codi de conducta. I la confiança que els públics hauran perdut en nosaltres comportarà una nova inversió en Comunicació d’un volum que potser ja no es podrà assumir.

  
Feed
Digues la teva!    Autor
Construint relat | 17/10/2018

La mort del portaveu

trump-speech030117No fa pas tants anys que les institucions i empreses s’esforçaven en triar i formar una persona que específicament tingués cura de les relacions amb els mitjans de comunicació i, a través d’ells, amb la societat. Disposar d’un portaveu professional assegurava una bona reputació, una qualitat imprescindible tant per a captar vots com per a vendre qualsevol producte.

La febre per aconseguir una bona imatge pública va arribar a crear llocs de treball de portaveu fins i tot al servei de grans estrelles de l’esport (Michael Jordan) o l’espectacle (Beyoncé). Aquests representants servien per a controlar el missatge, evitar errors de comunicació als directius de qualsevol organització o per frenar les perquisicions d’algun periodista massa agosarat.

Però els portaveus s’han mort. Els han matat tant les xarxes socials com l’hiperlideratge dels que manen.  (…)

  
Feed
Digues la teva!    Autor
Construint relat | 03/09/2018

Sobre l’estratègia

A punt d’entrar en el darrer trimestre de l’any, època de preparació i de pressupostos per a les accions del nou exercici. Equivocats o no, els objectius acostumen a ser fàcils de definir: que si un % de creixement, que si la conquesta d’un nou nínxol de clients, que si la millora de l’eficiència… En una organització, gairebé tots els objectius van aparellats a una estratègia de comunicació: tenir més visibilitat, modificar el posicionament o aconseguir més influència entre uns determinats públics objectiu acostumen a formar part del catàleg de reptes que cal afrontar. La pregunta és com fer-ho, i la resposta se’n diu “estratègia”.

strategy

Dissenyar una estratègia exitosa exigeix, essencialment, creativitat. En mercats saturats com els actuals, i amb eines de comunicació de gran abast, d’ús econòmic i capaces de practicar el marketing to one, la diferenciació només s’aconsegueix amb innovació: si fas el mateix que els altres, sempre seràs el segon (o sigui, el primer dels perdedors). Ara bé, la creativitat fora de context és com els moviments dels pollastres sense cap, erràtics i sense sentit. No mena enlloc.

Es pot afrontar el procés creatiu des dues posicions: el talent i el mètode. Per als que no anem sobrats de talent, el mètode té l’avantatge de facilitar el camí sense condicionar-te el destí. Dissenyar una bona estratègia de comunicació consisteix, al capdavall a seguir unes poques passes: (…)

  
Feed
Digues la teva!    Autor